Qualsevol que segueixi les novetats literàries de la temporada, que estigui atent a les opinions crítiques, que freqüenti converses sobre el que es porta o sobre el que s’imposa, tard o d’hora —si és que el seu interès per la literatura no està condicionat per imperatius professional— acaba fent-se, fins i tot en públic, aquesta pregunta: per què no llegir els clàssics? Pregunta que és l’última d’una llarga sèrie d’interrogants que, per la impolidesa que impliquen, se solen fer en la intimitat: com és que hi ha celebritats que ignoren la sintaxi? com és que autors d’imatge pública interessant són incapaços de despertar cap interès pel que escriuen? com és que un temps tan convuls com el nostre no és suficient a despertar un mínim de reflexió i un punt de tensió creativa?… O sigui: els clàssics com a refugi. Perquè llegir els clàssics significa principalment estar-se de romanços, i això implica alhora un rebuig i una esperança. És un rebuig de la novetat, en la convicció que qualsevol proposta que el mercat ofereixi no serà suficient a captivar-nos, no tindrà prou valor perquè abandonem el recer on retem culte als nostres immortals. Convençut que la vida és massa breu per les dimensions de l’art, l’home de seny és avar de temps, i tem dilapidat en el soroll i la fúria dels diletants les hores que li han estat donades. És també, paradoxalment —incapaços d’assolir cap certesa, totes les nostres reflexions estan abocades a la paradoxa—, una esperança, perquè les èpoques més consistents de la història de la creació han estat les que apareixen vinculades a una recuperació dels ensenyaments dels mestres antics, a una represa del que va ser i va caducar, fins i tot si es comença amb una imitació entusiasta despreocupada de tota originalitat. No hi ha avantguarda que no s’endugui el vent, mentre que les ruïnes de l’Hèllade encara es poden evocar de lluny amb un crit d’alegria. Aquesta esperança i aquell rebuig són, no cal dir-ho, el fruit d’un temps de desorientació, i sobretot d’inseguretat. Què busca el lector de clàssics? Uns fonaments més sòlids, per fer més alta i més forta la casa. Encara que no ho digui, encara que potser ho ignori, el que s’aparta del que està de moda, de la modernitat, i explora el que no necessita estar de moda per ser valuós, tot el que, així ho creu, durarà per sempre, vol que en el seu temps, perquè valgui la pena viure’l, hi hagi creadors que li donin sentit; per això abomina una cultura installada en la crisi. No és una nostàlgia de les troballes d’altres segles sinó una ambició de plenitud. O sigui, no les creacions dels clàssics com a model, sinó els clàssics com a model de creació. Tanmateix, per més que en reclami i en proclami la validesa, la freqüentació dels clàssics és una pràctica solitària. En aquest cas l’automedicació és l’únic mètode vàlid. Tot bon lector té a la memòria autors, obres, passatges que voldria proposar a la consideració universal com a exemples imprescriptibles, en els quals hauria de fundar-se tota obra que vulgui perdurar, tot i complaure’s també en l’exemplar estrany, d’una raresa irrepetible. En la mesura en què una cultura és un procés de conquesta, d’incorporació de novetats, d’assimilació d’exotismes, que acaba en una frontera més enllà de la qual campen els bàrbars, l’àmbit primer d’exploració és el dels qui han fabricat la pròpia llengua —probablement una immersió en l’incommensurable Llull o en les procelloses Cròniques faria més bé a la indigent prosa catalana, massa alimentada de traduccions de i a altres llengües, que planar en cerca de la gratuïtat— a fi d’entendre quin és el sistema en què ens movem. I, tot seguit, no sabrem res de nosaltres sense entendre que parlem un dialecte del llatí i que, per exemple, encara estimem segons les pautes dels poetes lírics romans. Súbdits desemparats d’aquell imperi, hem de recordar que el pensament va néixer a Grècia i que la seva conclusió més important, la llibertat, encara ens hi remet, i emparats per un Altre que no és d’aquest món, l’antologia de tots els gèneres que és la Bíblia és inevitable per assimilar la història de poder i de glòria, d’errors i de misèria que hi ha darrere nostre.
Publicat en la Revista de Girona, nº 163, març-abril 1994.
_
_