Convertits a l’islam

Els espiritualment desorientats europeus són clients propicis de totes les sectes, i l’islam (amb -isme o sense, tant se val) és ara mateix la que millor practica la pesca d’arrossegament. Soeren Kern fa un breu resum de la tendència: Europeans Increasingly Converting to Islam —val la pena anar als links que conté— (el text en versió francesa, però sense links, es pot llegir a Europe : de plus en plus d’Européens convertis à l’islam). I compte que, per acabar-ho d’adobar, els agafa la fe del convers:

Many European coverts to Islam on fact become vastly more pious than Muslims who were born into Islam. Such converts, taking an absolutist approach, are often easily led into extremism.

Puny ferm, peus a terra i mapes clars

Deu dies després que uns mossos d’esquadra revoltats li cantessin el “Que viva España”, el president de la Generalitat diu que «necessitem obrir camins» que ultrapassin el marc constitucional. Aquesta mena d’inquietuds no són noves. L’última vegada ens vam embolicar en la reforma de l’Estatut. El de 1979 se’ns havia quedat petit, calia trobar una solució als problemes crònics de finançament, no podia ser que les nostres institucions depenguessin de pactes conjunturals amb el govern de Madrid, havíem de tenir una relació bilateral amb Espanya i moltes coses més. El resultat va ser l’Estatut del 2006 i el seu viacrucis d’inconstitucionalitats. No es pot pas dir que estiguem més bé. Si en temps de vaques grasses només vam aconseguir això, què esperem en temps de vaques magres i lletges? La sentència del president Pujol va ser contundent: “No ens hem agradat, no hem agradat, i ells no ens han agradat”. El segon i el tercer desgrats són una constant històrica, el primer és una novetat. No podem anar pel món, no podem estar en el món, sense distingir el que és important del que és accessori i sense un denominador comú entre totes les forces polítiques. Som una nació, però sonem com una olla de grills. Un herald del PP diu que Catalunya no necessita més recursos sinó que ha de gastar menys. La lideressa del PSOE català diu que combat “con uñas y dientes” la proposta de pacte fiscal dels nacionalistes. D’aquesta manera perdem un llençol a cada bugada. Els comptes no poden deixar tant de marge a la fantasia si volem que ens entenguin arreu. Quan es tracta d’«obrir camins que alguns interpretaran com a camins de confrontació però que seran camins d’autoafirmació» (o viceversa) no pot haver-hi tanta dissonància pel que fa a les coses de menjar. Un país no se’n surt perquè una facció política es despengi amb alguna idea brillant sinó perquè tothom coincideix en una afirmació de país i deixa per més endavant les confrontacions partidistes. Com en una barca de rems, on es pot consentir que algú deixi de remar però no que cada remer vagi al ritme que li vingui bé i el timoner lamentant-se. Perquè s’entengui: o s’aconsegueixen majories sòlides, almenys del 80%, a totes les institucions representatives —a partir d’una sola llista o de catorze—, amb un projecte clar de supervivència (independentista o regionalista, tant se val), o farem el mateix ridícul que els mossos cantaires.

Publicat el 26/01/2012 en

La premsa en l’era de la inconsistència

El bon costum de llegir el diari està amenaçat per totes bandes, i sobretot per aquest soroll de fons que impedeix la capacitat de concentració necessària per fer-se càrrec del que passa. Hi ha un contínuum pretesament informatiu que no ens deixa en pau ni a casa ni al carrer, ni de dia ni de nit. La ràdio, la televisió, les xarxes socials propiciades per internet ens posen la ment a fer xup-xup en una escudella on els colors es difuminen, els gustos es confonen i les distincions es perden. Dit d’una manera imprecisa i barroera, i per descomptat injusta, el discurs radiotelevisiu tendeix a la concisió i cau en el simplisme; ha de resumir en tres minuts els fets més significatius de tota una jornada i comprimir en mitja hora, tot un luxe, un problema d’abast mundial. Parallelament, els ectoplasmes digitals que assumeixen el paper d’amics i confidents ens pressuposen obsedits per cabòries que sempre havíem fet bé de no tenir i opinen sobre totes les coses humanes i divines amb tanta soltesa com ignorància; a internet, tothom parla, però no importa perquè ningú no escolta. En canvi, la funció de la premsa escrita és, sobretot, recordar-nos que la realitat és molt més complexa del que sembla a primera vista, que val la pena analitzar una altra vegada, i les vegades que faci falta, les dades que ens presenten propis, estranys i sobretot el govern; perquè qui més qui menys ens vol enredar i perquè hem vingut en aquest món a resoldre els trencaclosques amb què la vida ens sorprèn. Llegir el diari per saber què passa no és menys necessari ara que fa un segle, i hi ha molta més gent alfabetitzada, però els costums canvien i veure algú absort en la lectura, no en el fulleig, és tan problemàtic com trobar una cafeteria amb penjarobes. Entorn del lector encara fidel a aquestes línies, volen a la velocitat de l’ample de banda miríades de telegrames fragmentaris, tan despreocupats de l’ortografia com de la veracitat, que el predisposen a creure que podrà estalviar-se el treball d’arribar pel seu compte a cap conclusió. El guirigall global, on tothom fa veure que ho sap tot i opina de tot, és el gran enemic de la informació; els diaris sobreviuran si se’n desmarquen —no pas si, com han començat a fer, se’n fan ressò, i encara menys si intenten competir-hi—, si no es desvien de la recta intelligència dels fets i es neguen a entrar en aquest ball de màscares.

Publicat el 19/01/2012 en

Escocesos vs espanyols del nord-est

Els independentistes d’Escòcia, a l’hora de plantejar la secessió, tenen un punt de partida molt diferent del que tenen els independentistes d’altres llocs: els anglesos mai no han dit als escocesos que són anglesos. Els hauran considerat un poble incapaç d’autogovernar-se com una nació civilitzada, els hauran fet la guerra, els hauran aplicat una política fiscal espoliadora i hauran comès molts greuges més que expliquen —si la justifiquen o no és, no cal dir-ho, discutible— la voluntat actual de separar-se’n que manifesten un part considerable dels escocesos; però no han pretès mai fondre’ls en una realitat que consideressin superior ni infondre’ls una identitat aliena. Sigui perquè els anglesos estan tan orgullosos de la seva pròpia identitat que no voldrien rebaixar-se a tant, sigui perquè no ignoren que les fronteres sobreviuen als seus illusos enterradors, sigui per un secular respecte pels usatges i les institucions, el card d’Escòcia i la rosa d’Anglaterra no s’han empeltat fins a formar un híbrid monstruós, ni els escocesos no han hagut de sentir com els diuen quin és el seu sant patró, quina pocasoltada és la seva festa nacional, o quina estridència és la seva música nacional. Això no és cap garantia de resolució pacífica i satisfactòria dels conflictes —només cal evocar el problemàtic contenciós irlandès, les escorrialles del qual encara no s’han eixugat— però sí és un passadís confortable a la sala de negociacions, a disposició de totes les parts un cop hagin decidit començar a ser raonables. Els règims jacobins —que són només França, i els seus imitadors Espanya, sobretot, i Itàlia, en menor grau perquè la seva política és més imaginativa i perquè s’ho agafen tot més bé— ho tenen molt més difícil, per no dir impossible, per fer les paus amb els seus defectes de naixement. «Castilla se hizo España» deia Julián Marías; quan hom recorre fins a la metafísica per ornamentar el dret de conquesta, és per arrencar a córrer. El Tractat d’Unió entre Anglaterra i Escòcia data del 1706 i els decrets de Nova Planta són de la dècada següent. Són processos històrics parallels, però si en l’un preval un esperit jurídic partidari de la conciliació, en l’altre es tracta d’imposar l’assimilació irreversible. Per això allà el replanteig no és una blasfèmia ni un delicte, mentre aquí les parts s’enroquen en posicions inassequibles al diàleg.

Publicat el 12/01/2012 en

Albada a Lisboa, de Lluís Busquets i Grabulosa

La independència de Catalunya ja no és solament objecte d’assaigs més o menys imaginatius, ha començat a arribar a la narrativa de ficció. Per exemple, la futurista Crònica de la independència de Patrícia Gabancho (2009); El dia que van matar López Tena (2010), inconclusa història de lladres i serenos disponible a la xarxa, de Jofre Mislata, o el més versemblant Informe Diagonal o com aturar l’independentisme (2011) de Josep Gimeno. A l’interès que bona part dels lectors poden tenir per la ruptura d’un estat i el sorgiment d’una nació, s’hi afegeix el fet que un procés d’aquesta mena no pot deixar de contenir un dels ingredients més preuats en les novelles d’èxit: el desenvolupament de trames conspiratives.

L’acció d’Albada a Lisboa passa els dies anteriors al Nadal del 2008 i té com a pretext central l’existència d’una comissió secreta de la Generalitat que estudia plans amb vista a la secessió [hipotètica cara oculta de la Comissió Catalunya 2014, creada el 2005]. La idea —formulada realment ara i adés per algun dels nostres polítics— és que «Catalunya no vol deixar passar l’ocasió de 2014 per fer-ne una de sonada», com si la màgia numèrica que es compleixin 300 anys de la pèrdua de les llibertats institucionals hagués d’influir en les voluntats dels ciutadans. Aquesta comissió està establint contactes discrets amb líders d’arreu del món per plantejar-los la qüestió i rebre consell i suport. En aquest context, el narrador protagonista, que havia estat professor de filosofia i ara fa d’escriptor —un transsumpte de l’autor, que arriba a atribuir-li títols dels seus propis llibres—, és requerit per fer d’intermediari entre el portuguès Otelo Saraiva de Carvalho, un dels organitzadors de la revolució dels clavells (1974), i dos representants catalans, l’un del departament d’interior i l’altre de vicepresidència —en mans de Saura i Carod, en la vida real—.

Però aquest és només un dels aspectes de la narració, i no el que ocupa més espai. Hi ha també un triangle amorós. El nostre protagonista, ara feliçment casat, troba per sorpresa una antiga alumna, amb qui va mantenir un tòrrid afer, i ens en posa en antecedents amb un limitat ús del pudor. Hi ha algunes reflexions literàries, essent una reunió amb una editorial lisboeta la tapadora de la seva feina de mitjancer; la presentació d’alguns llocs emblemàtics de la capital portuguesa, i sobretot alguns diàlegs de caire metafísic i religiós que no per allunyats de l’acció en són cap destorb.

Encara que la noia és un personatge inassequible a la versemblança i construït més aviat com a fantasia eròtica, i que Saraiva de Carvalho té tanta grandesa com un heroi secundari d’un relat de Tintin, Albada a Lisboa atrapa el lector des del primer moment. El veterà Busquets té l’habilitat compositiva suficient per dosificar les línies d’una trama ben construïda i mantenir-ne les expectatives, i un estil de català gairebé exquisit si el comparem amb els usos actuals, acastellanats i barroers —amb alguna solució gairebé sorprenent, com “Aquí t’enxampo, allà t’arreplego” per traduir “Aquí te pillo, aquí te mato”—. I les divagacions sobre espiritualitat o sobre política demostren, per si feia falta, que un bon bagatge intellectual és imprescindible per construir una bona narració.

La seva utilitat com a font d’inspiració política és més dubtosa, però és obvi que l’autor tampoc no ho pretén. Apuntem que la controvertida figura d’un militar que volia «anar més enllà d’una democràcia parlamentària burgesa i crear un veritable estat del poder popular» o l’evocació del parallelisme entre la secessió de Portugal i la revolta catalana de 1640 poden si més no estimular els polítics sobiranistes a no parlar amb tanta superficialitat com acostumen.

Publicat en la

Defecacions canines a Salt: el gran problema en vies de solució

A Salt passejar el gos —Salt imposa 4.360 euros en multes a amos de gossos— surt més car que robar a les iaies —Detenen a Salt tres joves que feien estrebades a ancianes— o destrossar els cotxes dels veïns —Deixen en llibertat els tres joves detinguts després dels aldarulls de Salt—.

Amb una Espanya en fan prou i massa

Una de les conseqüències secundàries de la intervenció a Espanya dels qui realment compten en la Unió Europea és que les illusions independentistes queden ajornades indefinidament. Si l’interlocutor vàlid, o sigui el govern de Madrid, ha de seguir la política que li marquin, dels qui hi estan subordinats s’espera que ni piulin. La subordinació al directori europeu, que ningú no està en condicions de qüestionar, reclama una compensació sentimental, i no hi ha res de més transversalment assumit, res que afavoreixi més la conciliació dels contraris que fer pagar als catalans factures que ni tan sols sabien que devien. Amb l’excusa de fer estalvis, una recentralització, o una relectura a la baixa del títol VIII de la Constitució, sembla obligada, i veurem com els mateixos que han multiplicat les administracions i les han fet servir per repartir-se el pastís i intercanviar-se favors, ara voldran harmonitzar-les, cosa que significa ras i curt reassumir en el centre competències abans traspassades a la perifèria [Esto lo arreglamos sin las autonomías és un estat d’esperit que ha arribat al govern: Rajoy cree imprescindible una actualización del Estado de las Autonomías]. I tots els qui es pensaven que el principi de subsidiaritat —és a dir que el que es pugui decidir a baix, no es decideixi a dalt—, tan invocat en la UE, podria anar a favor de l’autogovern català, es quedaran a veure-les venir. Ara, si per un atac collectiu de lucidesa o per intecessió divina, s’arribés a un acord per resoldre internament i diplomàticament el “problema catalán”, faria falta el vistiplau de les altes instàncies comunitàries, que a l’acte replicarien: «Ja tenim prou maldecaps amb un estat espanyol, no vulgueu subdividir-lo i fer-ne dos o tres, o aneu a saber quants, perquè allà ningú no vol ser menys que els catalans. Aquest és un luxe que ja no us podeu permetre, i que per descomptat no us pensem pas subvencionar. Torneu d’aquí a tres generacions a veure si la crisi ha escampat…» I els catalans, que es creien més europeus que ningú, descobriran que no surten en el mapa ni se’ls hi espera. Una situació ben paradoxal, ja que si bé d’arguments per aspirar a la independència —o a un nivell satisfactori d’autogovern— no n’hi ha pas més ara que fa un segle, mai no hi havia hagut tanta gent disposada a escoltar-los, ni tanta consciència d’estar arribant en un carreró sense sortida. Ves per on, a Europa no ens estan esperant amb els braços oberts i la subvenció a punt, i tot indica que les aspiracions sobiranistes restaran confinades en el calaix de les especulacions literàries.

Publicat el 05/01/2012 en

Si els catalanoparlants volessin…

Segons l’Institut d’Estudis Catalans, els habitants de territoris de llengua catalana han augmentat d’un 20% (poca broma), arribant als 13,6 milions, dels quals “prop de deu milions” són parlants de català. Així doncs, hi ha una allau de forasters que en cosa de pocs anys han après català, les fitxes Ruaix deuen haver assolit tiratges mai no vistos, i mai no hi havia hagut tanta gent que “pus parla en català, Déu li’n don glòria”. Quina mala sort que alguns tenim, que sempre ens toquen els qui no en saben! Anem on anem, o bé no ens entenen, o bé, si ens entenen, ens contesten, de més bon o de més mal grat, en espanyol. On són tots els parlants que l’IEC porta comptabilitzats? A què dediquen el temps lliure, perquè el que és treballant no ens faran creure que n’hi ha. A quants mostradors, tallers o bastides us han corprès ecos de Guimerà o de Sagarra amb accent ultramarí? Feu memòria; si per ventura cap n’haguéssiu trobat, ben cert que n’hauríeu esbombat la troballa. I no és que no n’hi hagi, no —tothom té un amic que té un amic que sap d’algun benemèrit immigrant que s’ha espavilat i dóna prova del seu do de llengües—; però, per què no dir-ho, no és el pa de cada dia. A veure, fem una regla de tres: població total (13,6 milions) és a 100 com població catalanoparlant (deixem-ho en 9,6 milions), és a… 70,58! Segons les dades fornides per l’IEC, quan establiu contacte amb un desconegut, aquestes són les possibilitats que la conversa es desenvolupi en català: 70,58%. Però per quin mal fat us toca sempre algú dels entorn de quatre milions només que no són parlants de català? Amb l’agreujant que sembla que el sector serveis hauria de ser la destinació primera dels qui han adquirit el coneixement de la llengua del país. Com és doncs que, de Salses a Guardamar, entre aquests “prop de deu milions” de catalanoparlants us és tan difícil trobar cambrers, dependents o curadors de vells que es defensin minimament davant aquells a qui han de servir? I on s’amaguen els qui de veritat l’han après? Els ha agradat tant el català que fan vida eremítica fins a culminar un florilegi d’elogis a la pàtria del meu cor? Havíem quedat que el nostre país és on dius “bon dia” i et contesten “sí, sembla que fa bon dia”; però potser les dades que tragina l’IEC són resultat d’enquestes en què diuen “hola” i si algú contesta “hola” (o “eeeh”) queda catalogat com a catalanoparlant a tots els efectes.

Publicat el 29/12/2011 en

Val més competir que haver de tancar

En els primers anys del pujolisme hi va haver una campanya institucional que deia “el comerç dóna vida a la ciutat”. Aquesta constatació —al capdavall no hi ha ciutat sense comerç— ha esdevingut un lloc comú compartit per tothom, igualment com la idea que s’ha de protegir el petit comerç i que la millor manera de protegir-lo és amb la limitació horària [un resum dels tòpics: Molt de compte amb la llibertat d'horaris]. Ves per on, al cap dels anys, de tant protegir-lo, aviat no ens en quedarà, de petit comerç. Ara tot són, d’una banda, franquícies, i grans i mitjanes superfícies —meravella com se’n surten si és que és veritat que totes les opcions polítiques han optat realment per protegir el petit comerç—, i d’una altra, basars orientals que es multipliquen a ulls vistents. Entremig, escasses velles botigues en estat agònic, excepte les que gràcies a una aposta per l’exquisidesa han aconseguit fer-se una reputació. Donat que el resultat més brillant de tanta intervenció del poder públic és que ens fan pagar dos cèntims per una miserable bossa de plàstic, potser comença a ser hora de pensar a fer les coses d’una altra manera. Madrid, comunitat autònoma, s’està plantejant que els comerços, tots, puguin obrir tant com vulguin, totes les hores del dia i tots els dies de l’any [Aguirre da el paso definitivo para la liberalización total del comercio, Centros comerciales y patronal apoyan liberalizar los horarios; també a les Illes hi pensen: El Govern estudia liberalizar el horario comercial pero no llegará a los 365 días 24 horas]. És clar que no tothom obrirà sempre, però està bé que cada gremi, cada empresa, cada botiguer pugui establir l’horari que més li convingui en funció de les necessitats de la clientela. I l’administració, que vetlli pel manteniment de l’ordre públic, per la salubritat dels productes i dels establiments, i per la legalitat dels contractes de treball —qüestions en què, horaris al marge, hi ha prou camp per córrer encara—. N’hi ha de petits que no podran competir, potser no; n’hi ha que s’espavilaran, segur. En canvi, posant tantes traves com hi ha encara, es coarta la iniciativa i es desincentiva el consum. Noruega és l’antiexemple; aquest Nadal es quedaran sense postres per culpa del quasi monopoli que administra el sector làctic, que no va saber preveure una baixada de la producció ni un augment de la demanda de mantega per fer galetes a casa, i també dels aranzels que dificulten la importació. Un exemple més que la sobreprotecció burocràtica i la manca d’agilitat mental i comercial, fins i tot en una societat rica, genera escassetat i de retruc mercat negre. En la conjuntura actual, val més posar-li fàcil al consumidor, o ens morirem tots de sentiment.

Publicat el 22/11/2011 en

Si no us agrada és que no ha passat

Algú es posa a disparar contra la població civil al centre de Lieja i deixa cinc morts i més de 120 ferits; però com que hem establert que en el Regne de Bèlgica, ni a tot Europa, no hi ha terrorisme, això només pot ser un «fet aïllat de conseqüències dramàtiques», com va dir la ministre d’interior. Una cosa que no hauria d’haver passat ni ha de tornar a passar, quedem-nos amb aquesta idea i anem a dormir. L’editorial del Soir d’ahir començava amb una rara prosopopeia: «L’actualitat és assassina i cruel.» Doncs no, assassí i cruel ho era Nordine Amrani, a hores d’ara únic responsable de l’atac segons la versió oficial, i que hi va deixar la pell —curiosament les cròniques el sumen al nombre de víctimes, com si es pogués ser alhora assassí i víctima; ara quan algú mati la dona i després se suïcidi, se’l considerarà també víctima de la violència domèstica?—. El subjecte era prou conegut de la justícia i el seu historial delictiu inclou el tràfic d’armes de guerra. Però no, no acuseu les autoritats belgues de lenitat ni el seu codi penal d’anacrònic, perquè el terrorisme hem decidit que no ens pot afectar, i això que ha passat a cent quilòmetres de Brusselles —on hi ha les seus més importants de les institucions de la Unió Europea—, és com les derrotes del Madrid, producte de la mala sort. El terrorisme és una cosa que passa als altres —als bellicosos americans o als venjatius jueus—, als qui s’entesten a portar la contrària a la bona gent de tot el món; però el poder tou dels europeus, que confia només en la força del dret i de la paraula, no rebrà mai una contestació violenta. A nosaltres ens estimen! Això de llençar explosius i disparar bales contra la gent que van en un autobús o l’esperen en una parada no és cap novetat a Israel, però a Bèlgica, a Europa, sembla que no hi ha ningú capaç de veure el parallelisme —potser aviat descobriran que també tenen “assentaments” que se’ls prega desmantellar—. En aquest món feliç que es pensa que n’hi ha prou de no defensar-se perquè no l’ataquin, els antecedents d’un delinqüent són una anècdota que no pot qüestionar el seu benèfic arrelament entre nosaltres, els fets desagradables sempre són “aïllats” i no ens és permès extreure conclusions de la seva reiteració. I així ens quedem sense entendre que molts franctiradors en diferents fronts vénen a ser el mateix que una ofensiva bèllica.

Publicat el 15/11/2011 en