Va, votem d’una vegada

Ara el que toca fer és anticipar les eleccions al Parlament català, no pas perdre el temps parlant de modificar-ne el reglament electoral. Canviar les regles del joc s’ha de fer al principi d’una legislatura, no pas cap al final; ha d’haver-hi un govern fort i legitimat per concitar l’ampli consens necessari, no pas un amb divisions internes i que no sap per on navega, i hauria de ser durant una temporada sense convulsions, no pas enmig d’una crisi de la qual no es veu la fi. O sigui, dels trenta anys que fa que es pot fer una llei electoral autonòmica, aquest és el pitjor moment per intentar-ho. I no és que no convingui, és clar que convé. Algú s’imagina Montilla de president de la Generalitat si el poguéssim elegir directament? Però si ara treuen el tema és com a maniobra de distracció. Aquesta societat no era ja cap meravella fa trenta anys, però ara s’està desvertebrant a ulls vistents. Hi ha un malestar latent i s’escampa la sensació que el futur no portarà res de millor. Els dirigents, no solament polítics, apareixen com uns irresponsables i, amb l’oportuna col.laboració del poder judicial, com a indignes de confiança. És tot això que volen embolcallar amb un terme tan ridícul com desafecció i, com qui dóna un caramel a qui té la grip, ens volen fer creure que ens en recuperarem amb una cursa electoral més disputada. Tot entreté, però és que no té res a veure, i prou que ho saben. La faran petar una estona, cadascú tirant cap al seu cantó, i després es donaran les culpes els uns als altres de no voler una llei electoral catalana. Més o menys, el model de l’Estatut.

Publicat el 20/11/2009 en

Rojos, negres i verds

Anticip italià d’un llibre d’Alexandre del Valle sobre la confluència de rojos, negres i verds: Il fronte comune di islamici, nazisti e compagni

L’espressione «rosso-nero-verdi», da cui è stato concepito il titolo di questo libro, venne utilizzata per la prima volta da Jean Thiriart. Militante nell’estrema destra belga e nel Circolo degli Amici del Grande Reich Tedesco (AGRA) durante l’occupazione nazista del Belgio, Thiriart, all’epoca giovane rexista, era stato molto legato al movimento nazionalbolscevico filonazista del professor Kessemaier e imprigionato per collaborazionismo alla fine della guerra. All’inizio degli anni ’60 diede vita a una nebulosa internazionale neonazista e poi, dopo essersi momentaneamente opposto alla decolonizzazione, abbracciò, come la Nuova Destra, posizioni filoarabe e terzomondiste. Diventato filosovietico, Thiriart denunciò oppositori anticomunisti cristiani dell’Europa dell’Est come Lech Walesa, definendolo una «marionetta della propaganda sionista e americana». (…)

Concentrò i suoi sforzi sull’antigiudaismo e sull’alleanza con i nazionalisti arabo-musulmani alla stregua di François Genoud e del Gran Muftì di Gerusalemme. In Francia ispirò rosso-neri come Christian Bouchet, la Nuova Destra o gli intellettuali usciti da questo movimento e diventati più rispettabili, come Franco Cardini in Italia. In America Latina, influenzò il dittatore argentino Perón, il geopolitologo peronista-negazionista argentino Norberto Ceresole, e sopratutto il leader della «Rivoluzione bolivarista» Hugo Chávez. (…)

In maniera repentina, quindi, questo nostalgico del Terzo Reich diventò antimperialista, filocubano e filocinese. Un cambio di rotta che lo portò al «nazionalcomunismo» al fianco dei militanti maoisti, con i quali condivideva un antisionismo virulento e una fascinazione per l’azione rivoluzionaria diretta di tipo palestinese.

La pitjor decisió possible

David Horowitz: The Worst Decision by a US President in History: «The Obama administration has taken a giant step in its march to throw in the towel in the war against radical Islam.»

On són els progressistes?

Ximpleries abominables com aquesta: Feministas defienden el uso del velo islámico en las aulas —potser encara no com aquesta altra: Saura diu que la pistola era una “performance”— passen a tot Europa. De tant en tant, aquí encara no, s’alcen algunes veus denunciant-ho: Voile : où sont les progressistes ?

Nous ne pouvons nous taire lorsque les compagnons de route des islamistes traitent de “racistes” ou d’“islamophobes” les démocrates qui veulent bétonner les conquêtes laïques et défendre le droit de toutes les femmes. Ce terrorisme intellectuel est d’autant plus insupportable qu’il est souvent pratiqué par des militants dits « progressistes » qui, lors de la manifestation pro-palestinienne du 11 janvier dernier, dans les rues de Bruxelles, ont défilé aux côtés d’islamistes encensant le Hamas et le Hezbollah, appelant à la guerre sainte et hurlant des slogans antisémites. Les donneurs de leçons devraient, parfois, se regarder dans un miroir. Nous regrettons que tant de démocrates, socialistes, écologistes, humanistes, féministes, s’autocensurent face à la montée du cléricalisme musulman ultraconservateur. Nous espérons que leur silence sera bientôt rompu. Nous savons que dans tous les partis, de très nombreux élus ne supportent plus la chape de plomb imposée par les compagnons de route des islamistes.

Tu Quoque — On Islam and the Crusades

Often, when I am criticizing crimes inspired by Islamic extremism, I am interrupted by the remark that Christianity was once culpable of similar abuses. That Christianity may have been intolerant in the past, however, does not make criticisms of Islam’s present-day intolerance any less valid. Also, Islamic intolerance is an immediate danger, whereas Christian intolerance is generally a historical phenomenon and no longer a threat to civilization. And Christendom’s crimes were recorded by Christians themselves — a stark contrast to our politically correct climate, in which many, especially Muslims, are reluctant to criticize Islam.

Ibn Warraq: Tu Quoque — On Islam and the Crusades

Entreteniments consistorials

És increïble la quantitat de coses que un govern socialista es creu autoritzat a ensenyar-nos. Ara l’Ajuntament de Barcelona vol fer veure que està en contra de la prostitució, i no ha trobat altra manera que, mitjançant l’enèsima onerosa campanya, donar la culpa a l’usuari i incitar-lo a mantenir relacions sexuals no remunerades. I tota una regidora de seguretat gosa dir que “potser si s’hi llueix una mica lligarà igualment”, com si tingués res a veure l’una cosa amb l’altra. Això és desconèixer totalment la naturalesa humana, i les múltiples circumstàncies que ajuden a entendre, i no sempre a explicar del tot, per què algú recorre a la variada oferta de plaers carnals, ocasionalment o sistemàtica. Tanta ignorància només pot ser ideològica o voluntària, o les dues coses. Ens volen distreure, una vegada més; ens volen portar a la seva terra eixorca, on no sorgeix cap idea encertada ni hi ha problema que no es multipliqui. A Barcelona, i molts altres llocs, tenim un problema amb la prostitució, que no té res a veure amb la moralitat, ni amb l’irresoluble debat sobre la legalització, ni amb els hàbits sexuals del contribuent. Això, ho deixem per un altre dia que no tinguem res a fer. El problema és que ho fan en públic al costat de la Boqueria, que hi ha tràfic impune de blanques i de negres i que Barcelona surt en el mapa mundial del lenocini; és un problema d’ordre públic, de seguretat, de salubritat i d’imatge. I això és el que hom espera que els seus regidors afrontin, perquè per això hi són i cobren: no per fer d’assessors psicològics ni de terapeutes sexuals. Per què ara ens volen entretenir amb despropòsits moralistes? És mandra o bé por d’agafar l’escombra?

Publicat el 13/11/2009 en

Don’t think of an elephant!

Desmuntant excuses

The establishment — law enforcement, politicians, the media, and the academy — stands on one side of this debate, insisting that some kind of oppression caused Maj. Nidal Malik Hasan, 39, to kill 13 and wound 38 at Ft. Hood on Nov. 5. It disagrees on the specifics, however, presenting Hasan as the victim alternatively of “racism,” “harassment he had received as a Muslim,” a sense of not belonging,” “pre-traumatic stress disorder,” “mental problems,” “emotional problems,” “an inordinate amount of stress,” or being deployed to Afghanistan as his “worst nightmare.” Accordingly, a typical newspaper headline reads “Mindset of Rogue Major a Mystery”.

Daniel Pipes: Sudden Jihad or “Inordinate Stress” at Ft. Hood?

Lligant caps

«Major Nidal Malik Hasan worshipped at a mosque led by a radical imam said to be a “spiritual adviser” to three of the hijackers who attacked America on Sept 11, 2001» (((Ford Hood shooting: Texas army killer linked to September 11 terrorists ((via Le tireur a-t-il connu les terroristes du 11/09? (via Le tireur de Fort Hood a-t-il connu les terroristes du 11 septembre 2001?))).

El rebuig i l’esperança

Qualsevol que segueixi les novetats literàries de la temporada, que estigui atent a les opinions crítiques, que freqüenti converses sobre el que es porta o sobre el que s’imposa, tard o d’hora —si és que el seu interès per la literatura no està condicionat per imperatius professional— acaba fent-se, fins i tot en públic, aquesta pregunta: per què no llegir els clàssics? Pregunta que és l’última d’una llarga sèrie d’interrogants que, per la impolidesa que impliquen, se solen fer en la intimitat: com és que hi ha celebritats que ignoren la sintaxi? com és que autors d’imatge pública interessant són incapaços de despertar cap interès pel que escriuen? com és que un temps tan convuls com el nostre no és suficient a despertar un mínim de reflexió i un punt de tensió creativa?… O sigui: els clàssics com a refugi. Perquè llegir els clàssics significa principalment estar-se de romanços, i això implica alhora un rebuig i una esperança. És un rebuig de la novetat, en la convicció que qualsevol proposta que el mercat ofereixi no serà suficient a captivar-nos, no tindrà prou valor perquè abandonem el recer on retem culte als nostres immortals. Convençut que la vida és massa breu per les dimensions de l’art, l’home de seny és avar de temps, i tem dilapidat en el soroll i la fúria dels diletants les hores que li han estat donades. És també, paradoxalment —incapaços d’assolir cap certesa, totes les nostres reflexions estan abocades a la paradoxa—, una esperança, perquè les èpoques més consistents de la història de la creació han estat les que apareixen vinculades a una recuperació dels ensenyaments dels mestres antics, a una represa del que va ser i va caducar, fins i tot si es comença amb una imitació entusiasta despreocupada de tota originalitat. No hi ha avantguarda que no s’endugui el vent, mentre que les ruïnes de l’Hèllade encara es poden evocar de lluny amb un crit d’alegria. Aquesta esperança i aquell rebuig són, no cal dir-ho, el fruit d’un temps de desorientació, i sobretot d’inseguretat. Què busca el lector de clàssics? Uns fonaments més sòlids, per fer més alta i més forta la casa. Encara que no ho digui, encara que potser ho ignori, el que s’aparta del que està de moda, de la modernitat, i explora el que no necessita estar de moda per ser valuós, tot el que, així ho creu, durarà per sempre, vol que en el seu temps, perquè valgui la pena viure’l, hi hagi creadors que li donin sentit; per això abomina una cultura installada en la crisi. No és una nostàlgia de les troballes d’altres segles sinó una ambició de plenitud. O sigui, no les creacions dels clàssics com a model, sinó els clàssics com a model de creació. Tanmateix, per més que en reclami i en proclami la validesa, la freqüentació dels clàssics és una pràctica solitària. En aquest cas l’automedicació és l’únic mètode vàlid. Tot bon lector té a la memòria autors, obres, passatges que voldria proposar a la consideració universal com a exemples imprescriptibles, en els quals hauria de fundar-se tota obra que vulgui perdurar, tot i complaure’s també en l’exemplar estrany, d’una raresa irrepetible. En la mesura en què una cultura és un procés de conquesta, d’incorporació de novetats, d’assimilació d’exotismes, que acaba en una frontera més enllà de la qual campen els bàrbars, l’àmbit primer d’exploració és el dels qui han fabricat la pròpia llengua —probablement una immersió en l’incommensurable Llull o en les procelloses Cròniques faria més bé a la indigent prosa catalana, massa alimentada de traduccions de i a altres llengües, que planar en cerca de la gratuïtat— a fi d’entendre quin és el sistema en què ens movem. I, tot seguit, no sabrem res de nosaltres sense entendre que parlem un dialecte del llatí i que, per exemple, encara estimem segons les pautes dels poetes lírics romans. Súbdits desemparats d’aquell imperi, hem de recordar que el pensament va néixer a Grècia i que la seva conclusió més important, la llibertat, encara ens hi remet, i emparats per un Altre que no és d’aquest món, l’antologia de tots els gèneres que és la Bíblia és inevitable per assimilar la història de poder i de glòria, d’errors i de misèria que hi ha darrere nostre.

Publicat en la Revista de Girona, nº 163, març-abril 1994.

Our Brain Dead Country

David Horowitz: Our Brain Dead Country:

The Fort Hood massacre is the first of the preventable atrocities we have been warning about on our websites since 9/11 — the atrocities which are apparently necessary for Americans to wake up to the threat that confronts us. We have a vast internal threat in this country in the form of this unholy alliance between the anti-American Left and radical Islam – whose Muslim Brotherhood network extends through our universities, our government and our military. It is “politically incorrect” to recognize this fact. You can be barred — as I have been — from speaking at universities for even talking about it.