Una de les conseqüències secundàries de la intervenció a Espanya dels qui realment compten en la Unió Europea és que les illusions independentistes queden ajornades indefinidament. Si l’interlocutor vàlid, o sigui el govern de Madrid, ha de seguir la política que li marquin, dels qui hi estan subordinats s’espera que ni piulin. La subordinació al directori europeu, que ningú no està en condicions de qüestionar, reclama una compensació sentimental, i no hi ha res de més transversalment assumit, res que afavoreixi més la conciliació dels contraris que fer pagar als catalans factures que ni tan sols sabien que devien. Amb l’excusa de fer estalvis, una recentralització, o una relectura a la baixa del títol VIII de la Constitució, sembla obligada, i veurem com els mateixos que han multiplicat les administracions i les han fet servir per repartir-se el pastís i intercanviar-se favors, ara voldran harmonitzar-les, cosa que significa ras i curt reassumir en el centre competències abans traspassades a la perifèria [Esto lo arreglamos sin las autonomías és un estat d’esperit que ha arribat al govern: Rajoy cree imprescindible una actualización del Estado de las Autonomías]. I tots els qui es pensaven que el principi de subsidiaritat —és a dir que el que es pugui decidir a baix, no es decideixi a dalt—, tan invocat en la UE, podria anar a favor de l’autogovern català, es quedaran a veure-les venir. Ara, si per un atac collectiu de lucidesa o per intecessió divina, s’arribés a un acord per resoldre internament i diplomàticament el “problema catalán”, faria falta el vistiplau de les altes instàncies comunitàries, que a l’acte replicarien: «Ja tenim prou maldecaps amb un estat espanyol, no vulgueu subdividir-lo i fer-ne dos o tres, o aneu a saber quants, perquè allà ningú no vol ser menys que els catalans. Aquest és un luxe que ja no us podeu permetre, i que per descomptat no us pensem pas subvencionar. Torneu d’aquí a tres generacions a veure si la crisi ha escampat…» I els catalans, que es creien més europeus que ningú, descobriran que no surten en el mapa ni se’ls hi espera. Una situació ben paradoxal, ja que si bé d’arguments per aspirar a la independència —o a un nivell satisfactori d’autogovern— no n’hi ha pas més ara que fa un segle, mai no hi havia hagut tanta gent disposada a escoltar-los, ni tanta consciència d’estar arribant en un carreró sense sortida. Ves per on, a Europa no ens estan esperant amb els braços oberts i la subvenció a punt, i tot indica que les aspiracions sobiranistes restaran confinades en el calaix de les especulacions literàries.
Publicat el 05/01/2012 en 
